ESGLÉSIA DE GRAMUNTELL, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. RIBERA D'ONDARA. LA SEGARRA INFINITA. 

 Anaven la Carme Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, per les terres de la ‘Segarra Infinita’ ,la concentració de parròquies que com a conseqüència de la mala gestió dels cabals públics del Regne d’Espanya s’havia de fer - no us penseu que la que patim ara és la primera; son uns ineptes integrals aquesta colla - , donava lloc al municipi de la Ribera d'Ondara de la que uns i/o altres haviem recorregut ja :

Briançó, Montlleó, Sant Pere dels Arquells,Timor, al que afegíem amb aquesta crónica Gramuntell , ens deixàvem encara com a pendents :

Els Hostalets de Cervera
Montfar
Montpalau
Montpaó
Pomar
Rubinat
Sant Antolí

El poble de Gramuntell anomenat antigament Agremuntell, topònim clarament similar al d’Agramunt, amb el sufix ell , que comporta la forma diminutiva ‘ el petit Agramunt’; està situat prop del poble i municipi de Granyena de Segarra, a ponent del territori principal del municipi de Ribera d'Ondara, com en el cas d’Agramunt, el trobem situat en una coma que ressalta força en aquests planells del Sud de Cervera.

Gramuntell havia format part del primitiu terme de Cervera i Granyena.

En un document del 1054, el comte de Barcelona Ramon Berenguer fa donació del puig d'Agremont a Guillem Ramon. El lloc va ser conegut des del 1504 quan Ramon Berenguer I i la seva dona van cedir la seva propietat a dotze famílies encapçalades per Ramon Guillem, el 1093 hi trobem Gombau Bernat i sa muller Eliarda, i el terme va quedar inclòs dins del domini del castell de Granyena de Segarra. Posteriorment, els Cervera van tenir la senyoria fins a principis del segle XIII. El monestir de Santes Creus comprà el lloc el 1230, i en tingué la senyoria fins a la desamortització. Els Sacorbella foren castlans de Gramuntell entre els segles XIII i XIV.

De la descripció del temple parroquial  de Gramuntell llegim : Edifici situat dins del clos primitiu del poble, i presenta una estructura molt modificada. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, i capella bastida al mur de tramuntana. Presenta un parament de carreu disposat amb algunes filades de través i paredat, a l'estructura de la capella. A la façana de migjorn s'obre la porta d'accés d'arc rebaixat adovellat i presenta un treball incís en un carreu situat a la cantonera d'aquesta façana en direcció a ponent amb l'any "1596". A la façana de llevant s'obre un òcul i corona un campanar d'espadanya de doble ull.

Fotografia del interior Jordi Contijoch Boada 

L'església és sufragània de Sant Andreu de Vilagrasseta i va estar dins el bisbat de Vic fins l'any 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona.

https://poblesabandonats.cat/fitxes/639

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-gramuntell-sant-antoli-i-vilanova

Trobava els Goigs de Sant Roc, ens agradarà, si existeixen, rebre  a l’email castellardiari@gmail.com un exemplar dels Goigs a l’Assumpció, dita també Marededéu d’Agost

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/02/goigs-sant-roc-santa-maria-de.html

Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.

I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”

Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.

Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants - , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.

Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.

Que la Marededéu i sant Roc, elevin  a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les víctimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!  

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

Ens dol assabentar-vos que la justícia no ha iniciat – encara -  investigacions formals àmplies contra els polítics autonòmics responsables i/o membres de governs autònoms  per responsabilitat per omissió, negligència o corrupció en relació amb els incendis forestals de l’estiu de 2025.

  inFeliços els perseguidors  dels justos, de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

SANTA EULÀLIA DE QUADRELLS. LA MOLSOSA. EL SOLSONÈS

 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-eulalia-dels-quadrells-la-molsosa

 

Llegia de  Santa Eulàlia de Quadrells al terme de la Molsosa, a la comarca del  Solsonès; edifici romànic adossat a un mas, que en el transcurs del temps ha sofert un seguit de transformacions que li han llevat parcialment la seva aparença primitiva, emmascarada encara per unes restauracions poc afortunades realitzades ara fa uns vint anys. A desgrat d’això la seva estructura es manté íntegra, seguint la tipologia, tan estesa dins l’àmbit rural, d’un edifici d’una sola nau ampliada amb un absis, posteriorment sobrealçat, obert a llevant.

 

Els paraments interns foren totalment arrebossats durant les restauracions, cosa que priva de veure l’autèntica estructura de les cobertes, les quals, amagades sota l’arrebossat, traspuen cenyides a la volta actual de mig punt de la nau i a la d’un quart d’esfera de l’absis. La volta de la nau és reforçada amb uns arcs torals moderns que potser ocupen el mateix lloc on n’hi hagué uns altres d’originals, tot i que també és molt possible que haguessin estat obrats modernament per tal d’enfortir l’edifici.

 

La porta, que és moderna, s’obre al capdavall del mur sud, on també hi ha dues finestres d’una sola esqueixada, una de les quals és ostensiblement refeta. La finestra de l’absis és ara inexistent. El campanar, afegit posteriorment, no és altra cosa que una espadanya que corona el mur de ponent.

 

Els paraments externs, que han estat poc o molt retocats, especialment a l’absis, refet en bona part, no mostren cap element decoratiu. L’aparell és fet amb carreus de mides mitjanes, alguns més voluminosos que altres, ben desbastats, col·locats en filades horitzontals.

 

Per bé que alguns elements que esdevindrien útils per a la seva datació han desaparegut, és versemblant creure que es tracta d’un edifici bastit dins el segle XII.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/17365

https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/02/goigs-santa-eulalia-la-molsosa-solsones.html

Que santa Eulàlia i sant Sebastià    elevin a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional,  la fi dels genocidis  ètnics i/o culturals en aquest món, i les " morts evitables " provocades per la corrupció endèmica i sistèmica al REINO DE ESPAÑA

 

 inFeliços els perseguidors  dels justos, de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

CASA BARNÉS - XALET ROSA - COL·LEGI DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. LLORET DE MAR. LA SELVA [ COSTA BRAVA]

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/34041

Llegia que l'origen d'aquest col·legi és l'adaptació d'una casa senyorial d'estiueig a una escola per part d'una congregació fundada per Emile de Villeneuve (1811-1854) a Castres.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com , castellardiari@proton.me

El propietari de la finca era Ramon Barnés i Mataró, i va deixar el seu llegat a l'Hospital Municipal, per la qual cosa la finca era gestionada per l'Ajuntament de Lloret.

El 1903 es va instal·lar a Lloret aquesta comunitat religiosa de monges de la Immaculada Concepció de Castres, ja que a França havien hagut de deixar l'ensenyament confessional a causa de les noves legislacions laïcistes. Així doncs, la finca de l'actual escola, anomenada "Can Barnés" o "Xalet Rosa", fou arrendada per les religioses "Germanes Blaves" per a l'ús escolar a principis del segle XX (1903).

El 1929 la finca es va comprar per 75.000 pessetes i es van ampliar els dos cossos laterals.

Originalment els cossos ampliats el 1929 eren, quant al costat dret, la capella, el dormitori blau, el dormitori rosa i les golfes, i, pel que fa al costat esquerre, una Sala d'actes, dues plantes d'aules i golfes.

Als anys 60 i 70 es van ampliar i reformar les altres parts de l'actual escola. La cronologia de les obres, segons un recull inèdit i anònim de l'arxiu Municipal de Lloret (ref.9.10 de la Biblioteca Auxiliar), és la següent:

El 1903 s'adapta com a escola el xalet.

 El 1929 es compra i s'amplien dos cossos de quatre plantes a dreta i esquerra.

 El 1968 es fa un altre pavelló.

El 1970 es fa la pista.

 Entre 1989 i 1990 es fa l'escola de BUP.

El 1992 es fa el primer pis del parvulari i el 1996 el segon pis del parvulari.

Els arquitectes d'aquestes obres més recents foren Joaquim Fernández Marqués (1968) i Eduard Fernández Cels (1989-1996).

Van dedicar el seu sistema escolar, selecte i avançat, que incloïa la llengua francesa (sinònim de modernitat aleshores), a l'educació de noies de bona família, encara que també funcionà com a orfenat.

Van hostejar-s'hi, des de 1903, Eulàlia i Clotilde Rocamora Rosés , filles d'una de les famílies més prestigioses de Barcelona. Els seus prometatges van portar a Lloret els seus futurs marits, de poder econòmic considerable. Aquests són Guillem Brugueroles i Canals, casat amb Eulàlia Rocamora, que adquirí una extensa finca al sector del Rieral, que batejà amb el nom de "Masia del Roser" i Raül Roviralta Astoul, casat amb Clotilde Rocamora (Vegeu la fitxa corresponent als Jardins de Santa Clotilde, Lloret de Mar).

A principis del segle XX funcionaven quatre escoles religioses a Lloret a banda de l'escola pública situada a l'Ajuntament (Vegeu fitxa corresponent a la Casa de la Vila de Lloret).

El COAC de Girona ha eliminat un accés per a consultar el Patrimoni  dels municipis gironins, ens agradaria recuperar-ho, atès que dissortadament les fons informatives que haurien d’haver-se desenvolupat, Catàlegs de bens, Catàlegs de masies,   només existeixen en un nombre molt limitat de municipis, i les raons, NO SEMPRE es deuen a la manca de recursos econòmics.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Vilajuiga&page=1&pos=8

 NO FUNCIONA

Patrimoni Gencat ha modificat la pàgina

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/34041

Digueu-me conspiranoic,  no us sembla sospitós que això succeeixi justament quan la Generalitat de Catalunya està gestionada per el PSC?  

En ambdós casos, COAC i  Patrimoni de la Generalitat, feu arribar les vostres peticions  per tal que tornin a “ facilitar “  el coneixement del Patrimoni de Catalunya

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs , imatges del interior de la capella, i la confirmació de la seva advocació a l’email castellardiari@gmail.com , castellardiari@proton.me

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern 

IN MEMORIAM. L’ESTUDI DE L’ESTARTIT. TORROELLA DE MONTGRÍ. L’EMPORDÀ JUSSÀ

 Fa anys i panys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars de Catalunya  anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  fàcil  no ens ho han posat, ja us ho dic ara. 

https://sites.google.com/a/xtec.cat/escola-portitxol/m%C3%A9s-informaci%C3%B3/la-nostra-hist%C3%B2ria

Ubicació de l'escola  de l’Estartit a l'edifici de la platja anomenat l'Estudi on actualment hi ha la pizzeria Gelatone.

Una quarantena de nens assitien regularment a classe, sempre que el temporal de mar ho permetia, ja que la proximitat al mar i la manca d’un espigó feien que alguns dies l’aigua entrés a les aules i impedís de poder fer classe amb normalitat. El pati del nens era la platja, zona compartida amb les dones que arreglaven les xarxes de pescar

Cercàvem l'autor dels edificis de l'escola del Català.  A l'espera de més informació  del Sr. Antoni Quintana podem " atribuir " l'obra  - amb totes les reserves - a l'arquitecte Joan Baca y Reixach

Joan Baca y Reixach ( Ripollet, Vallès Occidental, 28 de septiembre de 1905 + Terrassa, Vallès Occidental, 24 de enero de 2003 )  

https://arquiterrassa.wordpress.com/arquitectos/joan-baca-i-reixach/ 

Les escoles  Varen ser inaugurades el 8 de setembre del 1958 (Los Sitios de Gerona. 09/09/1958)

L'Arxiu de Torroella de Montgrí incorpora el fons de Joan Baca, arquitecte municipal entre els anys 30 i finals dels 70

https://www.torroella-estartit.cat/ca/noticies/3770-larxiu-de-torroella-de-montgri-incorpora-el-f.html

El COAC de Girona, fins a dades recents, tenia un accés que permetia tenir dades del Patrimoni Immoble dels pobles i ciutats de la Província,  ara NO FUNCIONA.  Sou pregats d'adreçar-vos-hi amb el prec de que tornin a fer-lo funcionar.  El COAC i nosaltres tenim un interès comú - o això volem creure  - Divulgar el Patrimoni històric de Catalunya , i reivindicar la feina dels arquitectes. arxiuh.gir@coac.cat 

El Sr Jose Antonio Quintana Campos ,  autor del llibre L´ESTARTIT. Mestres i Alumnes (1859-2024), estima que  el projecte de les escoles hauria d’estar a l’Arxiu de la Diputació de Girona.

Acta del Plenari de data 14-08-1959, parla d´haver rebut a l´ajuntament el projecte de l´arquitecte Sr. Josep Maria Claret Rubira (1908-1988)   El constructor va ser un tal Camós de Girona.

https://www.tdx.cat/handle/10803/7857#page=512

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia. 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern 

CAPELLA DEL VEINAT DE SANT LLORENÇ. LLAGOSTERA. GIRONÈS

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/10/goigs-sant-llorenc-llagostera-girones.html

http://arxiu.llagostera.cat/pdf/img/publicacions/13.pdf

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/llagostera-0

L’edifici actual és una construcció d’estil gòtic tardà, dels segles XV-XVI, amb una sola nau molt espaiosa i una portada de tipus renaixentista, feta posteriorment.

Capella amb una única nau, de secció rectangular amb coberta a dues aigües i carener perpendicular a la façana principal. El paredat és a la vista i presenta carreus irregulars, poc escairats, disposats a filades. A les cadenes cantoneres i als emmarcaments de les obertures, en canvi, els carreus són més grans, regulars i ben escairats. A la façana principal, desplaçada respecte l'eix central de l'edifici, hi ha la porta d'accés, d'arc a nivell i amb la llinda estriada. Al centre de la façana, hi destaca una finestra conopial amb decoracions esculpides amb forma d'estrelles lobulades d'estil romànic. A la façana lateral, s'hi obren tres finestres d'arc pla de petites dimensions i un accés secundari, de la mateixa tipologia que la porta principal però amb les mides més reduïdes. Damunt la coberta, s'hi disposa el campanar d'espadanya d'un sol ull. Davant la façana principal, s'hi aprecien els pilars de pedra morterada que antigament sostenien una coberta d'embigats de fusta que conformaven el porxo d'entrada a la capella. A la façana lateral, hi ha el sòcol format per un gran bloc de pedra, que sobresurt respecte el pla i recorre el tram de paret fins a la porta secundària, on s'hi formen uns esglaons que arriben fins al nivell del terra. En conjunt ha estat força remodelada i això ha fet que el seu aspecte original quedi desdibuixat.

Que sant Llorenç  tot l'estol celestial   elevin a l’Altíssim la pregària del poble català per a recuperar la seva llibertat nacional, el clam de les víctimes dels genocidis de Palestina, Gaza i d’arreu del món practicats contra minories ètniques/o culturals, i la queixa de les famílies dels que no reben assistència sanitària i/o social  al REINO DE ESPAÑA com a conseqüència de la corrupció endèmica i sistèmica de les seves elits polítiques, que no dubten a emprar el foc com element de distracció de les seves accions.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia. 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESCOLA PUIG D’ARQUES DE CASSA DE LA SELVA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

 

Fa anys i panys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista,  està clar que el franquisme no tenia gaire interès en l’educació pública, i val a dir-ho aquesta manca d’entusiasme continua en els seus hereus polítics.  

https://www.cassadigital.cat/noticia/72930/els-75-anys-de-les-escoles-de-cassa-ja-tenen-llibre-i-exposicio

https://agora.xtec.cat/escolapuigdarques/lescola/historia/

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/20891

Isidre Bosch i Batallé (Vilanna, Bescanó, 8 de desembre de 1875 - Girona, 22 de juliol de 1960) Va ser arquitecte municipal de Palafrugell i assessor dels ajuntaments de Cassà de la Selva i Llagostera. I va ser l’autor de l’edifici de les escoles Públiques a la Rambla Onze de Setembre, 59, de Cassa de la Selva

L’any 1988 per votació popular l’escola passa a dir-se Escola Puig d’Arques en referència el cim més alt de les Gavarres.

Les primeres notícies d'ensenyament primari les trobem relacionades amb l'església parroquial. Així el 1702 existia un senyor mestre de minyons, amb certes atribucions litúrgiques, que es perllongarien fins a l'any 1870.

A partir de 1841 les ensenyances les donava el Sr. Mestre auxiliat per un ajudant.

L'ensenyament de nenes comença més tard, l'any 1857.

Els nens tenien les escoles a la casa de la vila.

https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1591088-convertir-l-ajuntament-vell-de-cassa-en-espai-d-entitats.html

Les nenes no tindrien local fins al 1885, ens agradarà rebre una imatge d’aquell edifici a l’email castellardiari@gmail.com  

L'any 1927 es realitzarà la construcció del primer grup escolar a Cassà. El projecte inicial fou obra de Fèlix d'Azúa i de Pastors. Ens agradarà rebre una imatge d’aquell centre a l’email castellardiari@gmail.com

 Durant la república es creu interessant la construcció d'un nou grup escolar més gran.

 El projecte fou aprovat el 23 d'octubre de 1935.

 L'edifici es començà a construir el 1936 i les obres no s'acabaren fins a l'any 1939 en què començar a funcionar l'escola.

El COAC de Girona ha eliminat un accés per a consultar el Patrimoni  dels municipis gironins, ens agradaria recuperar-ho, atès que dissortadament les fons informatives que haurien d’haver-se desenvolupat, Catàlegs de bens, Catàlegs de masies,   només existeixen en un nombre molt limitat de municipis, i les raons, NO SEMPRE es deuen a la manca de recursos econòmics.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca, esperem imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

MAREDEDÉU DE ROCA-SANÇA, MAL DITA SANTA MARIA. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ

 

https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-santa-maria-de-roca-sanca-guardiola-de-bergueda-bergueda/

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3411

L’esglesiola de de la Marededéu de Roca-sanca al dita santa Maria, per la nefanda influpencia de l’esglñesia aheretica del REINO DE ESPAÑA  que es nega a admetre allò que s’acordava al Concili d’Efes de l’any 431,que  va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge «Mare de Déu» (Theotokos); és un curiós edifici de reduïdes dimensions, tant per la seva alçada com per les mides generals de tot el conjunt.

És una petita església d’una sola nau, gairebé quadrada, coronada per un absis semicircular vers el costat de llevant.

Exteriorment l’edifici no és gens visible, car ha quedat ofegat per les construccions de la masia a la qual és adossat. Sobresurt únicament l’absis, cobert amb teules molt aplanades i amb poc ràfec.

L’església de Roca Sansa, advocada a la Marededéu , és coberta per una volta sensiblement apuntada, separada de la coberta de l’absis, de quart d’esfera, per un arc triomfal adovellat. L’alçada del mur de la nau és molt reduïda, la qual cosa augmenta la petitesa de l’edifici.

S’accedeix a l’església per una porta oberta al mur de migdia, porta de nova construcció, així com per l’interior de la masia a partir del petit cor situat al peu de la nau.

L’església no té cap obertura que li doni llum, llevat d’una estreta espitllera al bell mig de l’absis, i d’una obertura quadrada al mur de migdia.

L’aparell és molt acurat, fet amb carreus de mides considerables i col·locat a trencajunt i en filades paral·leles.

L’església de Roca Sansa, advocada a la Marededéu  es troba en un excel·lent estat de conservació, especialment el seu interior.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/07/goigs-la-mare-de-deu-de-lhospitalet.html

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-roca-sanca-guardiola-de-bergueda

 A la capella de l’Hospitalet de Roca-sança era venerada una imatge de la Mare de Déu, la qual fou cremada en els dies foscos que seguien a l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Francon contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC  de la II República.

 Els actuals propietaris han tingut la gentilesa de deixar-nos el parell de fotografies que encara conservaven i que reproduïm, gràcies a les quals podem conèixer com era aquest exemplar.

Es tractava d’una talla de fusta, la qual, a ben segur, originàriament era policromada, bé que de la policromia, tenint en compte els mitjans de què disposen per a la seva anàlisi, no en direm res.

La imatge en conjunt tenia un aire més aviat feixuc, amb una part inferior força voluminosa, tenint en compte l’alçària del conjunt. Seguia bàsicament l’esquema de les típiques imatges de la Mare de Déu amb el Fill assegut a la seva falda.

Maria era representada asseguda damunt una cadira curul, és a dir la típica cadira de tipus bizantí, a base de quatre columnes, una a cada costat, amb una base i tres boles, repartides proporcionalment pel fust de la columna. Aquest tron era similar al de la imatge d’Olopte, bé que no tan gros, i al de la d’All, encara que aquest té els fusts estriats. Les “parets” del tron recollien la vestimenta de la Mare. Aquesta tenia un posat greu, estàtic, amb la mirada concentrada. La seva cara era molsuda i amb els trets ben dibuixats, en els quals l’artista s’entretingué amb tota mena de detalls, fent un esforç de dotar-la de realisme i naturalitat.

Dues fotografies de l’any 1934 de la imatge de la Mare de Déu, interessant exemplar i força singular, que fou destruïda durant la guerra del 1936-39.

F. Cabana i Arderiu

Maria, que portava el cap cenyit amb una corona rematada amb quatre crestes flordelisades, es cobria el cap amb una toca, la qual davallava i es posava damunt les espatlles, d’una manera que feia pensar en la imatge desapareguda de Saneja, o bé l’encara conservada de Talló, bé que aquesta no és coronada; igual com aquesta, la toca també tenia els seus extrems derivats en plecs ondulats. Anava vestida amb una túnica, de la qual era visible la part inferior, que a l’indret dels genolls insinuava uns plecs molt poc pronunciats en V, amb uns altres molt més definits i ben resolts al centre, entre cama i cama i als costats.

Damunt la túnica portava una casulla, indument que apareix en els exemplars del final del segle XII i que al final introduí un cenyidor. Aquesta casulla a la part frontal tenia la forma d’U, la qual facilitava que la Mare pogués treure les mans; als costats, però, deixava caure els seus extrems, que derivaven en uns bonics plecs que queien verticals. Amb la mà dreta, gairebé recolzada sobre el genoll, sostenia una petita bola (no sembla pas que fos una fruita), mentre amb l’esquerra sostenia el Fill per l’espatlla.

A diferència dels exemplars típicament romànics, aquesta tenia el Fill, bé que assegut a la falda, no solament desplaçat vers el costat esquerre de la Mare sinó també amb tot el cos inclinat vers aquest cantó, en una postura un xic forçada.

El Fill era rodó i ple de cara, amb els ulls, el nas i la boca força junts. El seu cap, a diferència del de la Mare, anava descobert, sense cenyir, seguint el grup d’exemplars d’època tardana, quan ja la imatge de la Mare per si mateixa anà adquirint més protagonisme i s’allunyà de la idea de servir de setial de Jesús. El cap del Fill deixava veure uns cabells atapeïts, dibuixats formant un conjunt de canalons juxtaposats, cadascun dels quals derivava en un rínxol. Com en la majoria dels casos, Jesús deixava veure els seus peus descalços. Igual com la seva Mare tenia les cames força separades. Anava vestit amb una túnica llarga fins als peus, damunt la qual portava un mantell creuat al cos i amb un dels seus extrems que li cobria l’espatlla esquerra —la dreta era coberta només amb la túnica— i penjava a la falda. Amb la mà esquerra sostenia un llibre mentre el braç dret, estirat vers el costat, semblava talment com si assenyalés a algun lloc.

Aquesta imatge, que en línies generals cal adscriure a l’escola ripollesa, denota ésser un model tardà. Tot i que hi ha una colla de detalls que fan que aquest exemplar hagi d’ésser adscrit dintre l’època romànica: la meitat superior de la imatge, la cadira, l’esquema general. Ja hem fet notar, però, alguns detalls que denoten que es tracta d’una peça d’època avançada. Caldria afegir-hi un cert moviment que hom ha volgut donar a la imatge, el qual no acaba d’encaixar amb el plantejament del conjunt. Tampoc no podem deixar d’aturar-nos en la posició del Fill i, sobretot, en la manera com ha estat resolta la seva actitud: la mà que tradicionalment havia de beneir, aquí fa un gest que exclou totalment aquella acció genuïna.

Per tot el que hem dit creiem que cal adscriure aquesta imatge dintre un grup de transició, no anterior a la meitat del segle XIII.

Imatge actual 

Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.

I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”

Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.

Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants - , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.

Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!  

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern